L'Ajuntament de Barcelona ha tramès una còpia de la documentació amb relació a la butlleta de denúncia i a les proves corresponents de l'autoria i la responsabilitat de la persona interessada dels fets que se li imputen.
De l'anàlisi de la documentació facilitada, es desprèn que els elements probatoris per imputar aquesta infracció a la promotora de la queixa es fonamenten en els fets descrits per l'agent de la guàrdia urbana a la butlleta de denúncia, consistents a dipositar les escombraries fora del contenidor, i en la troballa dins d'una bossa d'escombraries de dos rebuts d'una entitat bancària on constava el domicili de la persona interessada.
Un cop examinat el conjunt de la documentació, la normativa d'aplicació i la interpretació jurisprudencial d'aquesta normativa, el Síndic reitera les reflexions que ja ha formulat anteriorment amb ocasió de la tramitació d'altres expedients administratius semblants, que no tenen per finalitat qüestionar l'ús legítim de la potestat sancionadora per part de l'òrgan competent de l'Ajuntament davant d'accions infractores de l'Ordenança de medi ambient, després de campanyes informatives per fomentar el civisme, en la mesura que no és aquesta una funció que pertoqui a aquesta institució.
L'anàlisi efectuada està dirigida a determinar si, en la tramitació d'aquest expedient sancionador, l'Administració ha adoptat les mesures necessàries per garantir els principis inspiradors de la potestat sancionadora recollits a la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, i, en concret, el principi de responsabilitat i el de presumpció d'innocència.
En primer lloc, el principi de responsabilitat en el dret administratiu sancionador implica l'existència de culpabilitat imputable a l'infractor, com a requisit necessari i indispensable perquè pugui operar l'exercici de la potestat sancionadora de l'Administració sobre un subjecte. En aquest sentit, l'article 130 de la Llei 30/1992 especifica que només poden ser sancionades per fets constitutius d'infracció administrativa les persones físiques i jurídiques que en resultin responsables.
Així, doncs, regeix el principi de personalitat de les sancions, sense que aquestes es puguin imposar a persones respecte a les quals no s'ha provat que siguin les autores de l'acció corresponent.
En segon lloc, el principi de presumpció d'innocència deriva de l'article 24.2 de la Constitució espanyola i es recull a l'article 137 quan afirma que els procediments sancionadors han de respectar la presumpció de no-existència de responsabilitat administrativa mentre no es demostri el contrari.
La rellevància d'aquest principi també en l'àmbit sancionador administratiu es posa de manifest en una reiterada doctrina jurisprudencial, de la qual són clars exponents, entre altres, les sentències de 8 de juliol de 2002 i de 2 de juny de 2003 del Tribunal Suprem.
Es tracta d'una presumpció "iuris tantum" susceptible de prova en contrari, i correspon a l'Administració destruir-la, és a dir, que l'Administració té la càrrega de provar la responsabilitat de l'inculpat en la comissió de la infracció que se li imputa, sense que sigui exigible a l'inculpat una "probatio diabòlica" dels fets negatius.
Certament, aquesta prova pot ser de caràcter indiciari, tal com reconeix la jurisprudència del Tribunal Suprem, però cal que es tracti d'indicis plenament provats i no de meres sospites, que es motivi expressament i raonadament en la resolució, de manera que quedi clar el raonament seguit per l'òrgan sancionador per, a partir dels indicis, arribar a la convicció de l'existència de responsabilitat.
D'altra banda, l'article 137.3 de la Llei 30/1992 determina que els fets comprovats per funcionaris als quals es reconeix la condició d'autoritat, i que es formalitzin en document públic en què s'observin els requisits legals pertinents, tenen valor probatori, sens perjudici de les proves que en defensa dels seus drets o interessos respectius puguin assenyalar o aportar les mateixes persones interessades.
Aquesta presumpció de veracitat està limitada als fets que per la seva objectivitat siguin susceptibles de percepció directa pel funcionari habilitat o aquells que s'acreditin a través d'altres mitjans probatoris que es consignin a l'acta d'inspecció. La presumpció de veracitat no pot operar sobre presumpcions o judicis de valor emesos per l'agent de l'autoritat, ni sobre qualificacions jurídiques.
Així doncs, perquè la denúncia no només determini la incoació del procediment, sinó que tingui eficàcia probatòria en el procediment administratiu sancionador en relació amb l'apreciació racional dels fets i de la culpabilitat de l'inculpat, cal que les dades objectives reflectides a la denúncia hagin estat percebudes realment, objectivament i directament per l'agent denunciant. I, en el cas de prova indiciària, cal que l'òrgan sancionador indiqui el nexe lògic que ha portat dels indicis provats als fets que se n'obtenen i, a més a més, cal que expliciti l'"iter mental" en virtut del qual, partint dels indicis provats, s'arribi a la conclusió que la persona inculpada va dur a terme la conducta infractora.
En aquest sentit el Síndic considera que ni la denúncia formulada ni la prova indiciària aportada a l'expedient reuneixen l'eficàcia probatòria per enervar la presumpció d'innocència i imputar a la promotora la conducta infractora i la consegüent la responsabilitat que se'n deriva.
De la denúncia no es desprèn que l'agent de l'autoritat constatés el moment en què la persona inculpada dipositava les bosses d'escombraries fora del contenidor, que és el fet que se li imputa, i no és gens agosarat pensar que poden concórrer circumstàncies diverses que provoquin el trasllat de la bossa fora del contenidor ignorant-se l'autor d'aquesta conducta incívica.
A banda, el Síndic també considera que els rebuts on consta el domicili de la promotora de la queixa no són una prova indiciària suficient per acreditar un enllaç precís i directe segons les regles del criteri humà, per arribar a la conclusió que la promotora de la queixa va dur a terme la conducta infractora, i caldria complementar-la amb altres proves per formar-se una raó suficient respecte a això.
En conseqüència de tot el que s'ha exposat, el Síndic suggereix que a l'empara del que preveu l'article 105.1 de la Llei 30/1992 es revoqui la resolució per la qual se sanciona la promotora de la queixa.