A la sol·licitud d’informació del Síndic, l’Ajuntament de Piera assenyala que les tarifes de subministrament d’aigua domiciliària no és competència municipal, sinó de la Comissió de Preus de Catalunya i van ésser publicades en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (en endavant, DOGC) en data 9 de juliol de 2008. A més, indica que la persona interessada ja va ser informada en l’acord pres per la Junta de Govern local en una sessió de febrer.
El Síndic, un cop rebuda la resposta, recorda a l’Ajuntament de Piera que el subministrament d’aigua en baixa es configura com un servei públic de titularitat municipal i de prestació obligatòria. Això comporta que el legislador reserva al sector públic –a l’administració local- la prestació d’aquest servei, si bé l’administració titular té llibertat per escollir la forma de gestió que consideri més adequada per prestar el servei; entre elles la indirecta, on és una empresa externa -normalment, en règim de concessió- l’encarregada de prestar el servei, per compte de l’Ajuntament. Ara bé, la gestió indirecta no implica la privatització del servei, ja que continua sent de titularitat –i responsabilitat- municipal.
El Reglament del servei municipal d’abastament d’aigua de què disposa Piera determina en el seu article 58 que els abonats podran formular reclamacions, verbalment o per escrit, directament davant el prestador del servei, i que contra la resolució expressa o presumpta de la reclamació, es podrà reclamar davant l’Alcalde.
Això mateix és el que va fer la persona interessada, qui es va adreçar primerament per telèfon a l’empresa d’aigües, com a prestadora del servei, i posteriorment, per escrit, a l’ajuntament, com a Administració responsable de la prestació del servei de subministrament d’aigua potable a Piera.
A la vista d’això, el Síndic entén que no són de rebut les afirmacions que es contenen en l’acord de la Junta de Govern Local de 16 de febrer de 2009, d’acord amb les quals l’ajuntament dóna a entendre a l’interessat que l’ajuntament no és responsable ni competent per resoldre les qüestions relaciones amb la prestació del servei de subministrament d’aigua potable a domicili, per existir una gestió indirecta en la prestació del servei.
A més, el Síndic assenyala que el que sol·licita la persona interessada no és una qüestió puntual i que tingui a veure única i exclusivament amb la gestió del servei, com podria ser un error en una lectura del consum o una factura impagada, per exemple, sinó que el que la persona interessada està qüestionant és la pròpia configuració del sistema tarifari, davant el qual l’ajuntament n’és responsable i pot intervenir.
El Síndic rep sovint queixes de ciutadans de diversos municipis que, com la persona interessada, plantegen el seu desacord amb aquest sistema tarifari, en la mesura que els usuaris del servei tenen la percepció que paguen una aigua que no usen i que, des d’aquesta perspectiva, aquest sistema afavoreix el malbaratament del recurs, ja que un consum més elevat, fins arribar al volum definit com a consum mínim, no tindrà cap cost econòmic. La diferència entre el consum mínim establert i el real pot ser especialment significativa quan es tracta d’habitatges amb un ús poc intensiu, com és el cas de les segones residències.
És cert que una part significativa del cost que comporta prestar el servei de subministrament d’aigua potable al domicili no està vinculat al volum d’aigua consumida sinó que té a veure amb el cost d’establiment i disponibilitat permanent del servei i també, amb el transcurs del temps, amb el manteniment i millora de les instal·lacions.
Alhora, aquest cost fix o estructural del servei pot variar sensiblement entre diferents municipis o fins i tot entre barris d’una mateixa població, en funció de diferents paràmetres com ara la distància amb el punt de presa en alta, l’orografia que ha de salvar la xarxa de subministrament, la dispersió d’habitatges, o el cost d’obtenció i tractament dels cabals en alta, entre altres factors.
En el marc jurídic que defineix la Directiva Marc de l’Aigua, que planteja la repercussió de la totalitat de les despeses que genera el cicle de l’aigua en l’usuari final, correspon traslladar a l’usuari del subministrament domèstic d’aigua aquests costos que no depenen estrictament del volum d’aigua consumida però tenen a veure amb la disponibilitat del servei i l’equilibri econòmic i financer en la seva gestió.
En aquest sentit, cal analitzar la forma de repercutir aquest cost a l’usuari del servei.
La majoria d’administracions titulars del servei han optat per dos sistemes de tarificació. Un dels sistemes consisteix en establir una quota fixa, que tindria per finalitat distribuir entre els usuaris aquests costos separadament del volum d’aigua consumida. L’altra opció és fixar un consum mínim que inclogui en un sòl concepte tarifari els costos fixos del servei i l’aigua consumida fins a un volum determinat, i separadament la resta del consum, si supera el mínim establert. Tant un com altre sistema es complementen amb l’establiment d’un tipus tarifari progressiu –generalment per trams de consum- que incrementa el cost de l’aigua consumida a mesura que augmenta el volum total, com a mesura per incentivar l’estalvi.
L’opció per un o altre sistema l’ha d’adoptar l’Ajuntament titular del servei, sens perjudici que el preu de l’aigua està sotmès al règim de preus autoritzats i és la Comissió de Preus de Catalunya qui n’aprova les tarifes. Tots dos sistemes són plenament legítims, si es parteix de la idoneïtat de repercutir també als usuaris els costos del servei no lligats estrictament al volum d’aigua consumida, tal com abans s’ha indicat.
Des del Síndic s’entén que l’establiment d’un consum mínim que incorpori la repercussió de les despeses fixes pot actuar com incentiu al malbaratament d’aigua per a les persones que no arriben a consumir el mínim fixat. Aquest factor, pot ser encara més rellevant en el cas d’habitatges amb ús no permanent, on el consum real serà la major part de l’any molt inferior al mínim fixat, i pot generar en l’usuari, sense una explicació prèvia, la percepció que està pagant una aigua que no consumeix; dit d’una altra manera, que paga un servei del qual no en fa ús, o que en fa un ús més limitat que el que li cobren.
Per contra, el Síndic entén que l’establiment d’una quota fixa comporta que la informació que figura a la factura sigui més clara i entenedora, de manera que permet conèixer fàcilment i de forma segregada, l’import que el gestor del servei repercuteix individualment a cada l’usuari pel fet de tenir-hi accés i el preu de l’aigua realment consumida per cadascú en el període de facturació.
Si s’analitzen les tarifes al municipi de Piera, podem observar que es tracta d’un sistema tarifari mixt, en la mesura que, d’una banda, s’ha establert una quota fixa del servei i, de l’altra, un consum mínim facturable, amb independència de si s’ha produït o no un consum real.
A més a més, si s’analitza amb més detall aquestes tarifes, conjuntament amb les factures que aporta la persona interessada, es constata que en la mesura que el consum mínim facturable (de 12 m3/mensuals, segons preus dels anys 2007 i 2008) és més elevat que el consum màxim establert per al primer tram (de 6 m3/mensuals pels anys 2007 i 2008), l’usuari està fent efectiu el pagament de part del consum mínim d’acord amb la tarifa establerta per al segon tram de consum, la qual és superior a la tarifa establerta per al primer tram, en tant en quant el sistema tarifari de l’aigua és progressiu per incentivar l’estalvi de l’aigua.
De l’anterior se’n dedueix la improcedència, segons el Síndic, de facturar el consum mínim d’aigua d’acord amb una tarifa superior a la mínima. És a dir, si el que s’està cobrant a Piera mitjançant aquest “consum mínim facturable” és un conjunt de despeses mínimes i imprescindibles per garantir la prestació del servei, i que bé es podrien integrar dins un concepte únic de “quota fixa” del servei, que no depenen del consum real que efectua l’usuari, no té cap sentit aplicar a part d’aquest consum mínim una tarifa més elevada, pensada per incentivar el consum de l’aigua penalitzant aquells consums més elevats amb l’aplicació d’una tarifa més elevada.
Per l’exposat, el Síndic suggereix la conveniència d’adoptar les mesures necessàries per iniciar el procés de substitució de l’estructura tarifària actual del municipi de Piera, basada en l’establiment d’una quota fixa més un consum mínim, cap a un sistema de quota fixa única i tarifes progressives sobre el consum real, establertes per trams, com a mecanisme per afavorir l’estalvi en el consum i per millorar la informació que l’usuari rep sobre els conceptes facturats.
El Síndic és conscient que la transició cap a un sistema de quota fixa única comporta un canvi en l’estructura tarifària del servei i requereix, per tant, a banda de complir els tràmits establerts normativament per a la seva aprovació, l’esforç de calcular un nou sistema de facturació que permeti aquesta separació entre despeses estructurals i preu de l’aigua subministrada, i alhora mantingui l’equilibri econòmic financer en la gestió del servei. Ara bé, el Síndic també entén que aquest esforç és necessari per avançar cap a un model d’estalvi de l’aigua.