En resposta a la sol·licitud d'informació, l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú diu que, en primer lloc, des del Pla general d'ordenació, aprovat el 1981, fins a l'actual POUM, aquest edifici, construït l'any 1972, ha estat situat en un terreny qualificat amb clau F (sistema de parcs i jardins públics), i, per tant, es tracta d'un edifici fora d'ordenació; en segon lloc, no es preveu actualment l'expropiació del terreny; en tercer lloc, no considera la instal·lació de l'ascensor proposada una obra de reparació o manteniment perquè representa una millora o modernització de l'edifici i, per tant, no està emparada per l'article 119.1 a) del Reglament de la Llei d'urbanisme; i, finalment, diu que l'ascensor s'ha de situar forçosament fora de l'estructura actual de l'edifici, la qual cosa suposa un increment de volum.
Davant d'aquesta informació, el Síndic indica al consistori que no reproduirà els raonament jurídics que es recullen en l'informe tècnic aportat per les persones interessades. S'observa que, segons es dedueix de l'escrit municipal, la qüestió fonamental a partir de la qual es decideix si la instal·lació de l'elevador en aquest edifici que està fora d'ordenació pot ser o no autoritzable és si es tracta d'una obra de conservació i manteniment o de modernització.
Per tant, el Síndic se centra en aquest punt i indica que el règim aplicable als edificis fora d'ordenació s'ha d'interpretar tenint en compte que, d'una banda, cal evitar que les obres es perllonguin més enllà del que s'espera que sigui la seva vida útil i, d'altra banda, l'edifici ha de continuar existint i prestant el servei pel qual està construït fins a la seva desaparició. Les normes reguladores dels edificis fora d'ordenació limiten el dret de propietat. Quan el planejament deixa fora d'ordenació un edifici, s'autoritza l'Administració per a expropiar-lo forçosament o exigir la cessió gratuïta i obligatòria per enderrocar-lo. Si l'Administració no ho fa, cal interpretar les normes que limiten l'actuació dels particulars de forma restrictiva, segons ha interpretat la jurisprudència. La lentitud de l'Administració en l'execució del planejament no pot determinar que l'edifici esdevingui obsolet. La sentència del Tribunal Suprem (en endavant TS) de 22 de maig de 1991 diu textualment:
"La aprobación del planeamiento determinante de la calificación de fuera de ordenación, y su ejecución real, están separados por un dilatado período de tiempo, lo que obliga a aplicar esta situación provisional las medidas que hagan compatibles la continuación del uso y funcionamiento de dichos edificios e industrias con el designio legal de que en ellos no se realicen modificaciones que puedan agravar el coste de la ejecución u obstaculización de cualquier otra forma de realización de las previsiones urbanísticas en un grado superior al que se deriva de la situación de hecho existente".
En aquesta línia argumental, el TS ha interpretat de manera flexible el terme modernització per evitar que es prohibeixin tot tipus de reparacions, perquè "[...] respecto al término modernización, como dice la Sentencia aludida de 22 de junio de 1972, si se interpreta rígidamente y al pie de la letra conduciría al absurdo de convertir en inoperante la totalidad del precepto, puesto que no cabe duda de que la realización de obras tendentes a dar satisfacción a la higiene, al ornato y a la conservación de un edificio siempre vienen a representar una modernización del mismo y, en vista de ello, tal término, como concepto indeterminado, requiere una labor hermenéutica racional y prudente, que sirve en los casos como el de autos para llegar a la conclusión de que la modernización realizada se entiende en un sentido muy relativo, que no quita a las obras su principal carácter de pequeñas obras permisibles".
Com a conseqüència d'aquesta línia jurisprudencial, actualment en el text de la Llei d'urbanisme s'ha eliminat el terme modernització al qual es referien les lleis urbanístiques anteriors en regular els edificis fora d'ordenació.
Fetes aquestes precisions quant a la interpretació del règim dels edificis fora d'ordenació, el Síndic fa les reflexions següents quant al concepte actual de les obres d'instal·lació d'aparells elevadors:
Des de la Llei 13/1982, de 7 d'abril, d'integració social dels minusvàlids, en la qual es responsabilitza les administracions públiques competents d'arbitrar les mesures oportunes per evitar les barreres arquitectòniques, de manera que els edificis resultin accessibles i utilitzables per a les persones amb discapacitats motrius, hi ha hagut un canvi de consideració respecte als aparells elevadors: s'han deixat de tractar com un element de simple comoditat per als veïns i han passat a ser considerats com una condició integradora de les persones amb discapacitats, a les quals, la Llei 15/1995, de 30 de maig, sobre límits del domini sobre béns immobles per eliminar barreres arquitectòniques per a les persones amb discapacitat, assimila les persones més grans de 70 anys (article 1.3).
Com a exemple d'aquest criteri es pot citar la sentència del TS d'1 d'octubre de 1982 quan diu: "y es indudable que la corrección de las deficiencias en la instalación del elevador de autos deben considerarse como una reparación ordinaria de carácter higiénico-sanitario, ya que, tratándose de pisos altos de uso del ascensor desborda el concepto de la simple comodidad y penetra en el de la salubridad".
De tota manera, el Reial decret 505/2007, de 20 d'abril, supera aquest primer concepte en tant que regula les condicions bàsiques que garanteixen a totes les persones un ús independent i segur de les edificacions a fi de fer efectiva la igualtat d'oportunitats i la no-discriminació de les persones que presenten una discapacitat. En aquest sentit, l'1 de gener de 2019 tots els edificis existents hauran de complir aquestes condicions, en la mesura que sigui possible.
Per reforçar més el concepte d'obra de conservació i manteniment quan es tracta de la instal·lació d'un aparell elevador en un edifici, el Codi civil català, en l'article 553-38 diu el següent:
"3. La comunitat ha de fer les obres necessàries per a la conservació integral de l'immoble i dels seus serveis, de manera que compleixi les condicions estructurals, d'habitabilitat, d'accessibilitat, d'estanqueïtat i de seguretat necessàries".
En resum, el Síndic conclou que la instal·lació d'un ascensor en un edifici és una obra de conservació o manteniment del seu ús, no d'estricta modernització, i per tant es pot considerar que l'execució d'aquesta obra està permesa, d'acord amb el que disposi la normativa, tot i tractar-se d'un edifici fora d'ordenació.
Sobre l'increment de volum que l'Ajuntament esmenta en el seu informe, el Síndic assenyala que la proposta feta per la comunitat de veïns i que s'inclou en l'informe que es va entregar al consistori, elaborat per un arquitecte i per un tècnic urbanista, preveu la col·locació de l'elevador en el pati interior de ventilació de l'edifici, cosa que, per tant, suposaria augmentar el volum construït. D'altra banda, el Síndic també ha de dir que tant el Departament de Medi Ambient i Habitatge com altres ajuntaments estan valorant com a molt important l'eliminació de barreres arquitectòniques per facilitar a la gent gran o amb discapacitats que desenvolupin la seva vida amb condicions de dignitat i estan instrumentant la possibilitat que els ascensors ocupin part del domini públic quan no sigui possible instal·lar-los a l'interior de l'edifici.
Per tot això, i atès que a l'edifici de la Plaça Adarró, a banda de gent gran, hi ha persones amb discapacitats acreditades, el Síndic suggereix que l'Ajuntament reconsideri el seu parer i autoritzi la instal·lació d'un aparell elevador a l'edifici, amb les condicions establertes en l'article 119 del Reglament de la Llei d'urbanisme.