La promotora s'ha adreçat al Síndic per exposar la seva queixa contra l'Ajuntament de Sitges, per no haver donat resposta a la instància que va presentar en data 13 de març de 2009, en què posava de manifest la seva disconformitat amb el consum mínim que factura el consistori, a través de la concessionària del servei, pel servei de subministrament d'aigua potable a domicili, amb independència del consum real d'aigua efectuat, i sol·licitava a l'Ajuntament una modificació a la baixa del consum mínim facturable.
En vista del contingut de l'informe municipal sol·licitat, el Síndic constata que el sistema tarifari que té actualment la població de Sitges parteix d'un mínim de consum de 45 m3 per trimestre i un sistema de trams que té en compte el consum real efectuat i la necessitat d'incentivar l'estalvi de l'aigua mitjançant l'aplicació d'un preu per metre cúbic en funció del nombre de metres cúbics consumits, i que té en compte la necessitat de garantir l'equilibri econòmic i financer en l'explotació del servei.
Així mateix, l'Ajuntament de Sitges indica que el consum mínim que es cobra està justificat per la necessitat de fer front a les despeses fixes que comporta la concessió del servei que, sense incloure la compra d'aigua, ascendeixen a l'import de 2.273.390 euros, les quals són objecte de redistribució entre el nombre total d'abonats, i que dóna lloc al resultat següent: 2.273.390 euros (despeses fixes) / 14.950 (abonats) x 4 (trimestres) = 38,02 euros.
El Síndic rep sovint queixes de ciutadans de diversos municipis que, com és el cas de la promotora, plantegen el seu desacord amb aquest sistema tarifari, en la mesura que els usuaris del servei tenen la percepció que paguen una aigua que no usen i que, des d'aquesta perspectiva, aquest sistema afavoreix el malbaratament del recurs, ja que un consum més elevat, fins arribar al volum definit com a consum mínim, no tindrà cap cost econòmic. La diferència entre el consum mínim establert i el real pot ser especialment significativa quan es tracta d'habitatges amb un ús poc intensiu, com és el cas de les segones residències.
És cert que una part significativa del cost que comporta prestar el servei de subministrament d'aigua potable al domicili no està vinculat al volum d'aigua consumida sinó que té a veure amb el cost d'establiment i disponibilitat permanent del servei, i també amb el transcurs del temps, amb el manteniment i amb la millora de les instal·lacions.
Alhora, aquest cost fix o estructural del servei pot variar sensiblement entre diferents municipis o fins i tot entre barris d'una mateixa població, en funció de diferents paràmetres com ara la distància amb el punt de presa en alta, l'orografia que ha de salvar la xarxa de subministrament, la dispersió d'habitatges, o el cost d'obtenció i tractament dels cabals en alta, entre altres factors.
En el marc jurídic que defineix la Directiva marc de l'aigua, que planteja la repercussió de la totalitat de les despeses que genera el cicle de l'aigua en l'usuari final, correspon traslladar a l'usuari del subministrament domèstic d'aigua aquests costos que no depenen estrictament del volum d'aigua consumida, però que tenen a veure amb la disponibilitat del servei i l'equilibri econòmic i financer en la seva gestió.
Tot i això, cal analitzar la forma de repercutir aquest cost a l'usuari del servei.
Tal com l'Ajuntament indica en el seu informe, la majoria d'administracions titulars del servei han optat per dos sistemes de tarifació, fonamentalment. Un dels sistemes consisteix a establir una quota fixa, que té per finalitat distribuir entre els usuaris aquests costos separadament del volum d'aigua consumida. L'altra opció és fixar un consum mínim, com és el cas de Sitges, que inclogui en un sol concepte tarifari els costos fixos del servei i l'aigua consumida fins a un volum determinat, i separadament la resta del consum, si supera el mínim establert. Tant un sistema com l'altre es complementen amb l'establiment d'un tipus tarifari progressiu -generalment per trams de consum- que incrementa el cost de l'aigua consumida a mesura que augmenta el volum total, com a mesura per incentivar l'estalvi.
L'opció per un o altre sistema l'ha d'adoptar l'ajuntament titular del servei, sens perjudici que el preu de l'aigua està sotmès al règim de preus autoritzats i és la Comissió de Preus de Catalunya qui n'aprova les tarifes. Tots dos sistemes són plenament legítims, si partim de la idoneïtat de repercutir també als usuaris els costos del servei no lligats estrictament al volum d'aigua consumida, tal com ja s'ha indicat abans.
Tanmateix, el Síndic entén que l'establiment d'un consum mínim que incorpori la repercussió de les despeses fixes pot actuar com a incentiu al malbaratament d'aigua per a les persones que no arriben a consumir el mínim fixat, com és el cas de la persona interessada. Aquest factor pot ser encara més rellevant en el cas d'habitatges amb ús no permanent, on el consum real és la major part de l'any molt inferior al mínim fixat, i pot generar en l'usuari, sense una explicació prèvia, la percepció que està pagant una aigua que no consumeix; dit d'una altra manera, que paga un servei del qual no fa ús, o del qual fa un ús més limitat que el que li cobren.
Per contra, el Síndic entén que l'establiment d'una quota fixa comporta que la informació que figura a la factura sigui més clara i entenedora, de manera que permet conèixer fàcilment i de forma segregada l'import que el gestor del servei repercuteix individualment a cada l'usuari pel fet de tenir-hi accés i el preu de l'aigua realment consumida per cadascú en el període de facturació.
El Síndic és conscient que la transició cap a un sistema de quota fixa única comporta un canvi en l'estructura tarifària del servei i requereix, per tant, a banda de complir els tràmits establerts normativament per aprovar-lo, l'esforç de calcular un nou sistema de facturació que permeti aquesta separació entre despeses estructurals i preu de l'aigua subministrada, i alhora que mantingui l'equilibri econòmic financer en la gestió del servei.
Tanmateix, també s'entén que aquest esforç és necessari per avançar cap a un model d'estalvi de l'aigua, raó per la qual el Síndic suggereix la conveniència d'iniciar un procés de substitució de l'estructura tarifària actual del municipi de Sitges, basada en l'establiment d'un consum mínim, cap a un sistema de quota fixa única, tot mantenint les tarifes progressives sobre el consum real, establertes per trams, de què ja disposa Sitges, com a mecanisme per afavorir l'estalvi en el consum i per millorar la informació que l'usuari rep sobre els conceptes facturats.
D'altra banda, i en la mesura que en l'informe no s'indica que l'Ajuntament hagi donat resposta a l'escrit presentat per la promotora, el Síndic recorda l'obligació del consistori de resoldre de forma expressa les sol·licituds dels ciutadans, d'acord amb el que preveu l'article 42 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú.