El consistori comunica que la promotora ha estat sancionada amb un multa com a responsable d'una infracció administrativa prevista en l'article 45.1 del Reglament municipal de residus de Cunit, consistent a deixar la bossa d'escombraries al costat del contenidor.
En el butlletí de denúncia de data 5 de juny de 2009, l'agent denunciant descriu com a fet denunciat deixar residus al terra de la via pública. Així mateix, es fa constar l'hora en què l'agent va constatar que la bossa d'escombraries estava fora del contenidor.
D'altra banda, entre la documentació facilitada, consta l'informe del tècnic de Medi Ambient de l'Ajuntament, en què posa de manifest que la promotora havia reconegut que el dia de la denúncia va llençar tres bosses amb joguines i papers al contenidor, però que en cap cas les va deixar a fora o al costat.
Així, entre els residus que havien estat escampats al terra de la via pública, es va trobar diversa documentació a nom de la persona interessada i del seu exmarit, en què constava el domicili de la promotora de la queixa, i del qual es dedueix la procedència d'aquestes bosses.
D'acord amb el que s'ha exposat, el Síndic fa una anàlisi per determinar si, en la tramitació d'aquest expedient sancionador, l'Administració ha adoptat les mesures necessàries per garantir els principis inspiradors de la potestat sancionadora recollits a la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, i, en concret, el principi de responsabilitat i el de presumpció d'innocència.
Per això, fa les consideracions següents:
En primer lloc, el principi de responsabilitat en el dret administratiu sancionador implica l'existència de culpabilitat imputable a l'infractor, com a requisit necessari i indispensable perquè pugui operar l'exercici de la potestat sancionadora de l'Administració sobre un subjecte. En aquest sentit, l'article 130 de la Llei 30/1992 especifica que només poden ser sancionades per fets constitutius d'infracció administrativa les persones físiques i jurídiques que en resultin responsables.
Així, doncs, regeix el principi de personalitat de les sancions, sense que aquestes es puguin imposar a persones respecte a les quals no s'ha provat que siguin les autores de l'acció corresponent.
En segon lloc, el principi de presumpció d'innocència deriva de l'article 24.2 de la Constitució espanyola i es recull a l'article 137 quan afirma que els procediments sancionadors han de respectar la presumpció de no-existència de responsabilitat administrativa mentre no es demostri el contrari.
La rellevància d'aquest principi també en l'àmbit sancionador administratiu es posa de manifest en una reiterada doctrina jurisprudencial.
Es tracta d'una presumpció "iuris tantum" susceptible de prova en contrari, i correspon a l'Administració destruir-la, és a dir, que l'Administració té la càrrega de provar la responsabilitat de l'inculpat en la comissió de la infracció que se li imputa, sense que sigui exigible a l'inculpat una "probatio diabòlica" dels fets negatius.
Certament, aquesta prova pot ser de caràcter indiciari, tal com reconeix la jurisprudència del Tribunal Suprem, però cal que es tracti d'indicis plenament provats i no de meres sospites, que es motivi expressament i raonadament en la resolució, de manera que quedi clar el raonament seguit per l'òrgan sancionador per, a partir dels indicis, arribar a la convicció de l'existència de responsabilitat.
D'altra banda, l'article 137.3 de la Llei 30/1992 determina que els fets comprovats per funcionaris als quals es reconeix la condició d'autoritat, i que es formalitzin en document públic en què s'observin els requisits legals pertinents, tenen valor probatori, sens perjudici de les proves que en defensa dels seus drets o interessos respectius puguin assenyalar o aportar les mateixes persones interessades.
Aquesta presumpció de veracitat està limitada als fets que per la seva objectivitat siguin susceptibles de percepció directa pel funcionari habilitat o aquells que s'acreditin a través d'altres mitjans probatoris que es consignin a l'acta d'inspecció. La presumpció de veracitat no pot operar sobre presumpcions o judicis de valor emesos per l'agent de l'autoritat, ni sobre qualificacions jurídiques, tal com estableix la jurisprudència del Tribunal Constitucional.
Així doncs, perquè la denúncia no només determini la incoació del procediment, sinó que tingui eficàcia probatòria en el procediment administratiu sancionador en relació amb l'apreciació racional dels fets i de la culpabilitat de l'inculpat, cal que les dades objectives reflectides a la denúncia hagin estat percebudes realment, objectivament i directament per l'agent denunciant. I, en el cas de prova indiciària, cal que l'òrgan sancionador indiqui el nexe lògic que ha portat dels indicis provats als fets que se n'obtenen i, a més a més, cal que expliciti l'"iter mental" en virtut del qual, partint dels indicis provats, s'arribi a la conclusió que la persona inculpada va dur a terme la conducta infractora.
En aquest sentit el Síndic considera que ni la denúncia formulada ni la prova indiciària aportada a l'expedient reuneixen l'eficàcia probatòria per acreditar que la persona inculpada va dur a terme la conducta infractora i que li és imputable la responsabilitat derivada de la infracció, i enervar, així, la presumpció d'innocència.
De la denúncia no es desprèn que l'agent de l'autoritat constatés el moment en què la persona inculpada dipositava les bosses d'escombraries fora del contenidor, que és el fet que se li imputa, i no és gens agosarat pensar que poden concórrer circumstàncies diverses, fins que no passa el servei de recollida, que provoquin el trasllat de la bossa fora del contenidor.
D'altra banda, el Síndic també considera que els sobres i la resta de documentació localitzada entre la brossa en què consta el domicili de la persona inculpada i del seu exmarit tampoc no són una prova indiciària suficient per acreditar un enllaç precís i directe segons les regles del criteri humà, per arribar a la conclusió que la promotora de la queixa va dur a terme la conducta infractora, i caldria complementar-la amb altres proves per formar-se una raó suficient respecte a això.
Així també ho considera la jurisprudència. A tall d'exemple, es pot citar la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (Sala Contenciosa Administrativa), de data 1 d'abril de 2005, la qual, en el fonament jurídic 3, estableix:
"[...] la única materia de cargo que se hace valer por la Administración en demostración de la concurrencia de los hechos a subsumir en la infracción estimada de depositar basuras antes del horario establecido -articulo 264.2.1 de la Ordenanza General del Medio Ambiente Urbano- ha sido consignado en el boletín de denúncia actuado que literalmente apunta a depositar unas basuras, sin que se llegue a atisbar la autoría de esta actuación, sobre todo si lo único que puede añadirse es la mera indicación del posterior informe y propuesta de resolución de que se comprobó la procedencia de las basuras.
Siendo ello así y por más esfuerzos que se hagan, bien se puede comprender que el convencimiento debe recaer en que, en el peor de los casos, para la Administración actuante no se ha llegado a demostrar eficazmente la desvirtuación de la presunción de inocencia por lo que a la atribución subjectiva de la infracción detectada hace referencia y, en el mejor de los casos, debe resultar de aplicación el criterio de "in dubio pro reo", por lo que en todo caso procede estimar el presente recurso de apelación en el fondo, en la forma y términos que se fijarán de la parte dispositiva [...]".
En conseqüència i per les raons que es desprenen de les reflexions precedents, el Síndic suggereix que a l'empara del que preveu l'article 105.1 de la Llei 30/1992 es revoqui la resolució per la qual se sanciona la promotora de la queixa i el seu exmarit.