En relació amb aquesta qüestió, el Síndic ha rebut diverses queixes que expressen el desacord amb el fet que molts ajuntaments tenen establert un sistema tarifari que parteix d'un consum mínim que es factura sempre amb independència del volum d'aigua realment consumit.
Aquest fet genera en els usuaris la percepció que paguen una aigua que no usen i que, des d'aquesta perspectiva, el sistema afavoreix el malbaratament del recurs, ja que un consum més elevat, fins arribar al volum definit com a consum mínim, no tindrà cap cost econòmic. La diferència entre el consum mínim establert i el real pot ser especialment significativa quan es tracta d'habitatges amb un ús poc intensiu, com és el cas de les segones residències.
Amb relació a aquestes queixes, el Síndic de Greuges va fer un seguit de reflexions que es van incorporar en l'Informe al Parlament de Catalunya de l'any 2008.
Davant de reclamacions similars a la del promotor d'aquesta queixa, el Síndic informa sempre la part reclamant que una part significativa del cost que comporta prestar el servei al domicili no està vinculat al volum d'aigua consumida sinó que té a veure amb el cost d'establiment i disponibilitat permanent del servei, i també amb el transcurs del temps, amb el manteniment i la millora de les instal·lacions.
Per tal de repercutir en el consumidor final, de la forma més equitativa i eficaç possible, el cost de disposar d'aigua al seu domicili, les administracions titulars del servei han optat per dos sistemes de tarifació, fonamentalment. Un dels sistemes consisteix a establir una quota fixa, que té per finalitat distribuir entre els usuaris aquests costos separadament del volum d'aigua consumida. L'altra opció és fixar un consum mínim que inclogui en un sòl concepte tarifari els costos fixos del servei i l'aigua consumida fins a un volum determinat, i separadament la resta del consum, si supera el mínim establert. Tant un sistema com l'altre es complementen amb l'establiment d'un tipus tarifari progressiu -generalment per trams de consum- que incrementa el cost de l'aigua consumida a mesura que augmenta el volum total, com a mesura per incentivar l'estalvi.
Tots dos sistemes són plenament legítims, si partim de la idoneïtat de repercutir també als usuaris els costos del servei no lligats estrictament al volum d'aigua consumit. Sens perjudici d'això, des de la perspectiva del destinatari del servei, escollir un sistema o l'altre té repercussions que convé tenir en compte.
D'una banda, en la línia del que han manifestat les persones que han plantejat queixa al Síndic per aquest motiu, l'establiment d'un consum mínim que incorpori la repercussió de les despeses fixes pot actuar com a incentiu al malbaratament d'aigua per a les persones que no arriben a consumir el mínim fixat.
Per contra, establir una quota fixa comporta que la informació que figura a la factura sigui més clara i entenedora, de manera que permet conèixer fàcilment i de forma segregada l'import que el gestor del servei repercuteix individualment a cada l'usuari pel fet de tenir-hi accés i el preu de l'aigua realment consumida per cadascú en el període de facturació, si bé tampoc no exclou de forma determinant el malbaratament de l'aigua si es percep que la diferència entre el consum real i la quota fixa, no està plenament justificada o si és desproporcionada.
A parer del Síndic, a l'hora de definir el sistema tarifari del servei de subministrament d'aigua, s'han de fer compatibles dos dels principis establerts en la Directiva marc de l'aigua: que l'estructura tarifària sigui un instrument eficaç per afavorir l'estalvi del recurs i la repercussió íntegra dels costos que genera el subministrament. La combinació de tots dos principis i la mateixa configuració de la despesa fan més complexa l'estructuració de tarifes.
Acceptada aquesta complexitat, no hi ha ningú millor que cada ajuntament, que coneix els costos reals necessaris per abastir i distribuir l'aigua, per dissenyar l'estructura tarifària de manera que es ponderi la importància que han de tenir els imports fixos i els variables en funció de les infraestructures necessàries i del consum realment fet, sempre que es tendeixi, en qualsevol cas, a oferir una explicació més clara i pedagògica del que representen els costos reals i es defugi, sempre que sigui possible, d'una aplicació mecànica i desproporcionada de la solució predominant de consum mínims.
L'Ajuntament de Santa Eulàlia de Ronçana ha tramès un informe segons el qual el consistori, per acord del Ple Municipal en sessió de 25 de novembre de 2010, va aprovar que amb efecte de l'1 de gener de 2011 el consum mínim es fixava en 36 m3 en lloc dels 45 m3 vigents en aquell moment.
Segons la resposta municipal, aquesta mesura significa ?que el 65% dels consumidors disposin actualment d'un estalvi considerable en l'import del seu rebut, i s'afavoreixi alhora l'estalvi en el consum d'aigua?.
En conseqüència, el Síndic dóna per finalitzada la seva intervenció en aquest assumpte.