Durant el 2008, s'han rebut diverses queixes que expressen el desacord amb el sistema tarifari municipal que parteix d'un consum mínim que es factura sempre amb independència del volum d'aigua realment consumit. Aquest fet genera en els usuaris la percepció que paguen una aigua que no usen i que aquest sistema afavoreix el malbaratament del recurs, ja que un consum més elevat, fins arribar al volum definit com a consum mínim, no té cap cost econòmic. La diferència entre el consum mínim establert i el real pot ser significativa quan es tracta d'habitatges com les segones residències.
Amb relació a aquest assumpte, el Síndic ha indicat als usuaris que una part significativa del cost del servei de subministrament d'aigua potable al domicili no està vinculat al volum d'aigua consumida, sinó al cost d'establiment, disponibilitat i manteniment de les instal·lacions. Alhora, aquest cost fix o estructural del servei pot variar entre diferents municipis o entre nuclis d'una mateixa població, segons la distància amb la presa, l'orografia, la dispersió d'habitatges o el cost d'obtenció dels cabals. En el marc jurídic de la Directiva marc de l'aigua, que planteja la repercussió del total de les despeses que genera el cicle en l'usuari final, s'entén que correspon traslladar a l'usuari els costos de disponibilitat del servei i la seva gestió. Així, és legítim repercutir en l'usuari aquestes despeses independents del volum d'aigua consumida realment.
Per fer efectiva aquesta repercussió, les administracions titulars del servei han optat per dos sistemes de tarificació. Un consisteix a establir una quota fixa, que té per finalitat distribuir entre els usuaris aquests costos separadament del volum d'aigua consumida. L'altre consisteix a fixar un consum mínim que inclogui en un sol concepte tarifari els costos fixos i l'aigua consumida fins a un volum determinat, i separar la resta del consum, si supera el mínim. Tant un sistema com l’altre es complementen amb l'establiment d'un tipus tarifari progressiu -per trams de consum- que incrementa el cost de l'aigua consumida a mesura que augmenta el volum total, com a mesura per incentivar l'estalvi.
Tots dos sistemes són legítims, i per al destinatari del servei l'elecció té diferents repercussions: D'una banda, l'establiment d'un consum mínim que incorpori les despeses fixes pot actuar com a incentiu al malbaratament d'aigua per a les persones que no arriben a consumir el mínim, com en habitatges amb ús no permanent, on el consum real és la major part de l'any molt inferior al mínim fixat, i pot generar en l'usuari la percepció que està pagant una aigua que no consumeix. Per contra, establir una quota fixa comporta que la informació que figura a la factura sigui més clara i entenedora, de manera que permet conèixer l'import que el gestor del servei repercuteix a cada usuari pel fet de tenir-hi accés i el preu de l'aigua consumida. L'establiment d'una quota fixa que reculli els costos del servei permet una millor comprensió del cost global de l'accés al servei i pot actuar també com a incentiu a l'estalvi d'un recurs escàs. La claredat informativa en la facturació és un factor determinat per afavorir la conscienciació dels ciutadans en l'estalvi.
Així, la transició des d'un sistema de consum mínim a un de quota fixa comporta un canvi en l'estructura tarifària i requereix, a més de complir els tràmits normatius d'aprovació, calcular un nou sistema de facturació que permeti la separació entre despeses estructurals i preu de l'aigua subministrada i mantingui l'equilibri econòmic financer en la gestió del servei. Per tant,
el Síndic suggereix al consistori que iniciï els treballs necessaris per modificar l'estructura tarifària del servei de subministrament d'aigua cap a un sistema de tarifa fixa separada de consum, que repercuteixi els costos fixos o estructurals del servei.