El promotor de la queixa manifesta el seu desacord perquè en la facturació del consum d'aigua del darrer trimestre de 2008 es va fer constar una lectura de consum zero, quan en realitat era de 25 m3, i es van facturar 36 m3, com a consum mínim. Assenyala també que prèviament s'havia substituït el comptador i era la primera facturació amb el comptador nou. Indica també que la factura del primer trimestre de 2009 recull una lectura de 72 m3, i el consum facturat és de 48 m3.
De l'observació de les dues factures i les manifestacions del promotor de la queixa, sembla deduir-se que s'haurien restat els 25 m3 de consum real del període anterior, quan en realitat es van facturar els 36 establerts com a consum mínim i, per tant, la diferència entre un i altre es cobraria dues vegades. En definitiva, el que planteja el promotor de la queixa és que a la lectura real del primer trimestre de 2009 calia restar-hi el consum mínim facturat el trimestre anterior, quan la lectura va ser de 0 m3.
D'altra banda, el promotor de la queixa acredita que va formular prèviament una reclamació a la companyia subministradora, la qual li va indicar que en la propera factura es descomptaria la quantitat facturada com a estimada, però considera que no ha estat així.
D'acord amb la informació que l'Ajuntament de Calella facilita amb relació a aquest assumpte, el darrer trimestre de 2008 es va fer constar una lectura de consum zero, i el promotor de la queixa manifestava que en realitat era de 25 m3.
Aquesta quantitat es va restar del consum real del trimestre següent, i es va facturar la resta -48 m3- d'acord amb el sistema tarifari establert.
El desacord del promotor de la queixa neix del fet que s'han restat els 25 m3 de consum real del període anterior, però en aquell període es van cobrar els 36 m3 establerts com a consum mínim. Certament, el consum mínim respon a conceptes tarifaris que van més enllà de l'estricta contraprestació a l'aigua consumida i repercuteix, per tant, despeses del servei que són independents del volum d'aigua subministrat.
El fet que es facturi el mínim quan el consum real no arriba a aquest volum genera en l'usuari la percepció que una part del consum real es factura dues vegades -com a consum mínim i com a consum real- ja que el càlcul del consum real del període es fa partint de la lectura del consum real del període anterior, encara que sigui inferior al consum mínim realment facturat. Aquest ha estat el motiu de la queixa de referència.
El Síndic destaca, en aquest sentit, que la situació que ha motivat aquesta actuació és una manifestació més de les distorsions i dificultats de comprensió que comporta el sistema tarifari de consum mínim, en contraposició amb l'opció d'establir una quota fixa i independent del consum.
Sobre aquesta qüestió, el Síndic va incorporar un seguit de reflexions en l'informe al Parlament de l'any 2008 -disponible al web www.sindic.cat, pàg. 90-92- que també vol traslladar al consistori.
En aquest informe es deia que el Síndic creu que el sistema tarifari que parteix d'un consum mínim, que es factura sempre amb independència del volum d'aigua realment consumida, genera en els usuaris la percepció que paguen una aigua que no usen i que, des d'aquesta perspectiva, aquest sistema afavoreix el malbaratament del recurs, ja que un consum més elevat, fins arribar al volum definit com a consum mínim, no tindrà cap cost econòmic. La diferència entre el consum mínim establert i el real pot ser especialment significativa quan es tracta d'habitatges amb un ús poc intensiu, com és el cas de les segones residències.
D'altra banda, quan el consum real és inferior al mínim, però és la base per calcular el consum real del període següent, l'usuari percep que una part del consum el paga dues vegades, com a mínim en un període i com a real en el següent.
Com ja s'ha indicat abans, una part significativa del cost que comporta prestar el servei de subministrament d'aigua potable al domicili no està vinculat al volum d'aigua consumida, sinó que té a veure amb el cost d'establiment i disponibilitat permanent del servei, i també amb el transcurs del temps i amb el manteniment i la millora de les instal·lacions.
En el marc jurídic que defineix la Directiva marc de l'aigua, que planteja la repercussió de la totalitat de les despeses que genera el cicle de l'aigua en l'usuari final, el Síndic considera legítim repercutir en tots els usuaris finals aquestes despeses fixes o estructurals, que són independents del volum d'aigua consumida realment, però que les genera igualment el servei que rep el destinatari final del subministrament.
Si partim de la idoneïtat de repercutir també als usuaris els costos del servei no lligats estrictament al volum d'aigua consumida, els dos sistemes per fer-ho són, fonamentalment, fixar una quota fixa separada del consum o bé fixar un consum mínim que cobreixi aquelles despeses.
Tots dos sistemes són legítims, però, des de la perspectiva del destinatari del servei, escollir-ne una o l'altra té repercussions que convé tenir en compte.
D'una banda, establir un consum mínim que incorpori la repercussió de les despeses fixes pot actuar com un incentiu al malbaratament d'aigua per a les persones que no arriben a consumir el mínim fixat. Aquest factor pot ser encara més rellevant en el cas d'habitatges amb ús no permanent, on el consum real és la major part de l'any molt inferior al mínim fixat, i pot generar en l'usuari, sense una explicació prèvia, la percepció que està pagant una aigua que no consumeix; dit d'una altra manera, que paga un servei del qual no fa ús, o del qual fa un ús més limitat que el que li cobren.
Per contra, establir una quota fixa comporta que la informació que figura a la factura sigui més clara i entenedora, de manera que permet conèixer fàcilment i de forma segregada l'import que el gestor del servei repercuteix individualment a cada usuari pel fet de tenir-hi accés i el preu de l'aigua realment consumida per cadascú en el període de facturació.
L'establiment d'una quota fixa que reculli els costos del servei que no depenen del volum consumit permet una millor comprensió del cost global de l'accés al servei i, per tant, pot actuar també, des d'aquesta perspectiva, com a incentiu a l'estalvi d'un recurs escàs. Si es vol afavorir l'estalvi en el consum d'aigua -al qual ja tendeixen, d'altra banda, els ciutadans, com s'ha demostrat en l'episodi de greu sequera que va patir Catalunya el primer semestre de 2008- cal que en totes les fases del cicle de l'aigua, inclòs el subministrament en baixa, es faci un esforç per desglossar les despeses generades i que es repercuteixen en l'usuari final. La claredat informativa en la facturació del consum domèstic és un factor determinat per afavorir la conscienciació dels ciutadans en l'estalvi.
Cal afegir també a aquestes consideracions que la separació entre quota fixa i consum evita també casos com el que ha motivat aquesta actuació, quan cal regularitzar lectures de consum, atès que separa allò que es paga per disposar del servei d'allò que és consum, de manera que el càlcul del consum que cal facturar -real o estimat- es fa sempre a partir del consum facturat en el període anterior.
Per tant, també des d'aquesta perspectiva, el sistema de quota fixa aporta més claredat i fa més entenedors els conceptes facturats, des de la perspectiva de l'usuari.
Certament, la transició des d'un sistema de consum mínim a un de quota fixa comporta un canvi en l'estructura tarifària del servei i requereix, per tant, a banda de complir els tràmits establerts normativament per ser aprovat, l'esforç de calcular un nou sistema de facturació que permeti aquesta separació entre despeses estructurals i preu de l'aigua subministrada i que alhora mantingui l'equilibri econòmic financer en la gestió del servei. Però aquesta institució entén que aquest esforç és necessari per avançar en el model d'estalvi ja iniciat.
D'acord amb les consideracions anteriors, el Síndic creu oportú plantejar a aquells ajuntaments en relació amb els quals s'ha rebut alguna queixa sobre aquesta matèria la conveniència d'adoptar les mesures necessàries per iniciar el procés de substitució de l'estructura tarifària basada en el consum mínim, cap a un sistema de quota fixa i tarifes progressives sobre el consum real, establertes per trams, com a mecanisme per afavorir l'estalvi en el consum i per millorar la informació que l'usuari rep sobre els conceptes facturats.
Amb la mateixa finalitat, i d'acord amb les consideracions anteriors, el Síndic suggereix que s'iniciïn els treballs necessaris per modificar l'estructura tarifària del servei de subministrament d'aigua cap a un sistema de tarifa fixa separada de consum, que repercuteixi els costos fixos o estructurals del servei.
El Síndic reconeix que, certament, es tracta d'un procés complex i que s'ha d'ajustar als requisits normatius establerts per a la modificació d'aquesta taxa, però considera que es tracta d'un canvi necessari per a una millor informació a l'usuari sobre els costos repercutits i per avançar en l'esforç d'estalvi d'un recurs escàs.
En no haver rebut resposta del consistori, el Síndic reitera el suggeriment en data 11 de juny de 2010.