El promotor es queixa de la denúncia i de la tramitació posterior d'un procediment sancionador, per "estacionar en una zona senyalitzada com a reserva de càrrega i descàrrega excedint el temps màxim permès i regulat mitjançant el senyal corresponent". La persona interessada és titular d'una targeta d'aparcament per a persones amb disminució, regulada pel Decret 97/2002, de 5 de març, sobre la targeta d'aparcament per a persones amb disminució i altres mesures adreçades a facilitar el desplaçament de les persones amb mobilitat reduïda, els beneficis de la qual s'estenen a totes les persones que circulen per Catalunya que tinguin mobilitat reduïda o que siguin titulars d'alguna de les modalitats de targeta d'aparcament regulades en aquesta normativa.
D'acord amb l'article 5 del Decret 97/2002, els ens locals competents en matèria d'ordenació de trànsit han de garantir en les seves ordenances, com a mínim, que les persones titulars de targetes d'aparcament per a persones amb disminució puguin estacionar els seus vehicles, sense cap limitació de temps i sense obtenir comprovant, en els estacionaments amb horari limitat i en les zones de càrrega i descàrrega.
L'Ajuntament va desestimar les al·legacions que el promotor va presentar contra la resolució sancionadora pel document de ratificació de l'agent denunciant, el qual assegurava que la persona interessada no tenia en lloc visible la targeta esmentada. Per tant, no va poder desvirtuar la presumpció de veracitat de la denúncia. Posteriorment el promotor va presentar un escrit en què sol·licitava la declaració de caducitat de l'expedient sancionador, del qual no consta que hagi rebut cap resposta, però l’Ajuntament manifesta que no contenia cap al·legació nova.
Amb la finalitat d'evitar queixes eventuals per manca de resolució de recursos ferms en via administrativa, el Síndic recorda que segons els articles 42, 118 i 119 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, el recurs presentat per la persona interessada s'hauria d'haver resolt de forma expressa encara que fos per declarar-ne la inadmissió. D'acord amb la informació de l'Ajuntament, el Síndic comprova que, si bé no va existir caducitat en la tramitació del procediment sancionador incoat contra el promotor de la queixa, ja que entre la incoació i la notificació de la resolució no es va excedir el termini legal permès, en la notificació de la denúncia i la incoació del procediment no es van respectar les normes legalment i reglamentàriament establertes.
De l'examen de l'acusament de recepció de la notificació esmentada es comprova que es van dur a terme dos intents infructuosos previs a la notificació edictal de la denúncia, però no es va respectar el precepte segons el qual el segon intent de notificació s’ha de dur a terme dintre dels tres dies següents en una hora diferent. En concret, als acusaments de recepció es fa constar que el primer intent de notificació es va fer a les 11.20 hores del dia 26 de març de 2007 i que el segon es va dur a terme a les 11.25 hores del dia 27 de març de 2007.
Per sentència de 28 d’octubre de 2004 de la Sala Tercera del Tribunal Suprem, dictada en el recurs de cassació en interès de la Llei 70/2003, interposat per la Generalitat de Catalunya, es va fixar la doctrina legal següent: "Que, a efecto de dar cumplimiento al artículo 59.2, de la Ley 30/1992, de 26 de noviembre, reformada por la Ley 4/1999, de 13 de enero, la expresión en una hora distinta determina la validez de cualquier notificación que guarde una diferencia de al menos sesenta minutos a la hora en que se practicó el primer intento de notificación". Aquesta és la manera en què s'ha d'interpretar el significat d'una hora diferent a què fa referència el precepte que en aquest cas va determinar la impossibilitat que la persona interessada conegués la imputació que se li feia i, si més no, que no pogués pagar amb descompte la sanció corresponent a la infracció comesa.
El Tribunal Constitucional (Sentència del Tribunal Constitucional 158/2007, de 2 de juliol de 2007) ha destacat l'exigència de procurar esgotar tots els mitjans de comunicació personal a les persones interessades. A més, a la notificació edictal li atorga el caràcter de remei últim de caràcter supletori i excepcional que requereix haver exhaurit prèviament totes les modalitats aptes per assegurar, en el major grau possible, que el destinatari rep la notificació. Per tant, el Síndic suggereix que s'ordeni la retroacció del procediment sancionador al moment en què es va cometre aquest error de procediment perquè es notifiqui novament la denúncia i que la persona interessada pugui efectuar el pagament amb la bonificació legalment establerta, sempre que no hagi prescrit la infracció comesa.