El promotor de la queixa manifesta la seva disconformitat amb la sanció imposada per estacionar el vehicle en una zona blava sense obtenir el document de control horari dins l'horari preceptiu.
Exposa que va estar conversant amb el vigilant denunciant en el moment dels fets i aquest no li va comunicar que el denunciaria sinó que el va advertir que havia d'obtenir un tiquet de control horari o havia de treure el vehicle. Segons exposa el promotor, estava buscant diners en aquell moment per obtenir el tiquet i just en el moment en què es dirigia a expedir-lo va trobar-se amb la persona que anava a buscar i va retirar el vehicle sense que, en cap moment, els fos notificada la denúncia.
El promotor va presentar escrit d'al·legacions i recurs de reposició, que van ser desestimats sense motivació.
Amb caràcter general, el Síndic fa un sèrie de consideracions respecte del valor probatori de les denúncies efectuades pels vigilants de la zona blava:
El dret a presumpció d'innocència aplicable al procediment administratiu sancionador implica que el ciutadà no pugui ser considerat responsable d'una infracció administrativa fins que hagi conclòs l'expedient amb una resolució sancionadora, fruit de l'activitat indagatòria de l'Administració i l'obtenció d'una prova de càrrec contra el ciutadà, necessària per destruir la seva innocència.
És necessari que l'Administració practiqui proves suficients de càrrec per desvirtuar el principi de presumpció d'innocència, ja que el mateix Tribunal Constitucional (STC 212/1990 i 76/1990) proscriu tota sanció imposada per l'Administració sense una mínima activitat probatòria de càrrec. Ningú no està obligat a provar la pròpia innocència, així que qualsevol insuficiència de la prova aportada per l'Adminsitració ha de traduir-se necessàriament en un pronunciament absolutori d'aquesta en aplicació dels principis del dret penal i de la mateixa Constitució.
En aquest sentit, el Tribunal Suprem ha reafirmat en diverses sentències, de 23 de novembre de 1993 i de 29 de desembre de 1998, entre d'altres, la negació de la consideració d'agents de l'autoritat als controladors o vigilants de les zones de reserva d'estacionament. A la sentència d'1 d'octubre de 1991 afirmava que ?la simple denúncia equival a la denúncia d'un particular i en no ser adverada per proves posteriors, no té força suficient per acreditar els fets denunciats?.
Una mera prova testifical, com la declaració d'un controlador o vigilant que no gaudeix de la consideració d'agent de l'autoritat, ha de ser valorada conjuntament amb la resta de proves practicades per decidir si ha estat desvirtuat el principi de presumpció d'innocència de la persona denunciada.
Tot sovint, l'Administració dota de validesa les denúncies esteses pels vigilants de les zones d'estacionament reservat, que no tenen la consideració d'agents de l'autoritat, sense que posteriorment se'ls exigeixi cap altra actuació d'indagació que porti a la confirmació dels fets denunciats.
La condició d'agent de l'autoritat, d'acord amb l'article 75 de la Llei sobre trànsit, circulació de vehicles de motor i seguretat viària, comporta que les seves denúncies en matèria d'infraccions de trànsit gaudeixin de presumpció de veracitat. Així mateix, i d'acord amb l'article 137.3 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, cal tenir en compte que la condició d'autoritat està reservada al personal funcionari.
Per tant, de conformitat amb els dos preceptes legals esmentats, la condició d'agent de l'autoritat, que atorga presumpció de veracitat a les seves denúncies, requereix que el treballador tingui la condició de funcionari. Així també ho ha assenyalat el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, en el Dictamen 17/2010, de 15 de juliol, sobre el Projecte de llei de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya. Aquest dictamen també recorda que la norma sectorial que atribueixi aquesta condició d'autoritat ha de tenir rang de llei, de manera que no es pot considerar suficient, a aquest efecte, el que estableix una ordenança municipal.
Per aquest motiu, la simple denúncia equival a la denúncia d'un particular i si no és adverada per proves posteriors no té força suficient per acreditar els fets denunciats.
Si tenim en compte que la versió entre la persona interessada i el vigilant és contradictòria i la manca de presumpció de veracitat de la versió dels fets constatada per la vigilant ja exposada, el Síndic entén que és procedent una revisió de l'expedient sancionador amb l'aportació d'alguna prova addicional que pugui verificar si el conductor efectivament estava absent del vehicle, ja que sembla que el temps d'aturada del vehicle no pot ser concretat.
Per aquest motiu, el Síndic suggereix a l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat que revisi la resolució emesa en aquest procediment sancionador tenint en compte el valor probatori de la denúncia del vigilant de la zona blava i la contradicció amb els fets relatats per la persona interessada, i que valori la possible anul·lació de la sanció per no poder acreditar que el vehicle denunciat complia els requisits que defineixen l'estacionament prohibit: absència del conductor del vehicle i superació dels dos minuts de parada permesa.