La promotora de la queixa manifesta la seva disconformitat amb la decisió de la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència de permetre que els seus fills, ingressats en un centre d'acolliment, marxin a viure amb el pare als Estats Units i amb el fet que aquest organisme no l'hagi informat d'aquesta decisió.
Exposa que es va assabentar d'aquesta decisió per casualitat, quan a l'escola dels infants li van dir que un d'ells estava exempt de l'assignatura de català perquè estava previst que aviat anés a viure a un altre país.
Un cop analitzada tota la documentació de què es disposa, el Síndic fa les consideracions següents:
1. El marc normatiu vigent estableix la responsabilitat principal dels progenitors en la criança dels fills. En aquest sentit, la Convenció de les Nacions Unides sobre els drets de l'infant estableix en l'article 5 que els estats han de respectar les responsabilitats, els drets i els deures dels pares, i la Llei 14/2010, de 27 de maig, sobre els drets i les oportunitats en la infància i l'adolescència, estableix en l'article 12.2 que els poders públics han de proporcionar la protecció i l'assistència necessàries a les famílies perquè puguin assumir plenament llurs responsabilitats.
En aquest cas, la informació que faciliten els equips tècnics indica que la promotora, mare dels infants i amb qui mantenen un bon vincle, actualment no reuneix les condicions per fer-se càrrec dels seus fills, ja que persisteixen els elements que van determinar l'ingrés dels infants en centre, mentre que el pare ha estat valorat positivament per exercir les funcions parentals.
Per aquest motiu, es proposa deixar sense efecte el desemparament i que els infants vagin a viure amb el pare, amb l'objectiu d'evitar que hagin de romandre ingressats en un centre i prioritzar així que puguin viure amb un dels dos progenitors.
2. Tot i això, les circumstàncies excepcionals d'aquest cas fan que l'aplicació del criteri de prioritzar que els infants visquin amb un progenitor enfront d'una institucionalització pugui entrar en contradicció amb altres drets de què són titulars els dos germans com a subjectes de dret.
En aquest sentit, la Convenció de les Nacions Unides sobre els drets de l'infant i la Llei 14/2010 reconeixen als infants el dret a ser escoltats en les decisions que els afectin i que es tingui en compte la seva opinió en funció de la seva edat i maduresa.
Segons la informació rebuda els dos germans han expressat amb rotunditat el seu desig de no anar a viure amb el pare i de romandre amb la mare, tot i ser coneixedors que aquesta opció implica haver de romandre en un centre, experiència que ja coneixen. La negativa dels nois a deixar la mare es justifica pel fort vincle existent entre la mare i els nois, que s'esmenta en els informes.
3. La decisió d'atorgar la guarda dels infants al pare afecta greument, doncs, el dret dels infants a mantenir relació amb la mare, que ha estat l'únic referent dels nois els últims anys. Respecte d'aquesta qüestió, la Convenció de les Nacions Unides sobre els drets de l'infant estableix en l'article 9 que els estats han de respectar el dret de l'infant que està separat d'un o ambdós progenitors a mantenir relacions personals i contacte directe amb els dos pares, tret que això sigui contrari a l'interès de l'infant.
En la situació actual sembla evident que la decisió de traslladar els nois als Estats Units suposa la privació de qualsevol contacte directe o presencial amb la mare, que difícilment podrà accedir a aquell país per les restriccions legals en l'accés, mentre que en cas de romandre amb la mare no hi ha impediments legals perquè puguin rebre la visita del progenitor en el moment que tingui la disponibilitat per fer-ho.
4. L'interès superior dels fills de la persona interessada ha de constituir finalment el criteri per determinar quina és la mesura més adequada al seu interès.
En aquest cas resulta clar el desig dels nois de no anar a viure als Estats Units amb el pare, i també la necessitat que tenen, i que l'ordenament els reconeix, de poder mantenir el vincle existent amb la mare i una relació presencial amb ella, malgrat les dificultats existents.
Cal assenyalar finalment que, davant la impossibilitat de la mare de tenir cura dels seus fills, l'ingrés en centre no apareix com a única alternativa possible i que en aquest sentit altres figures com l'acolliment permeten compatibilitzar el desenvolupament en un entorn familiar amb la relació amb els progenitors.
Fetes aquestes consideracions, el Síndic recomana al Departament de Benestar Social i Família, en primer lloc, que revisi la proposta de mesura dels fills de la persona interessada per tal d'assegurar que puguin mantenir la relació presencial i el vincle amb la seva mare, mentre aquests segueixin manifestant el desig de no anar a viure amb el pare als Estats Units; en segon lloc, que estudiï l'adopció de mesures alternatives que permetin als infants mantenir el vincle amb la mare, incloses les que no comportin la institucionalització, com ara l'acolliment en família aliena; i en tercer lloc, que promogui l'adopció de mesures de suport a la persona interessada perquè pugui fer-se càrrec dels seus fills.