L'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat informa que, per Decret d'alcaldia de data 17 de setembre de 2010, s'ha desestimat la sol·licitud de devolució dels anys anteriors al 2010 de la persona interessada, perquè es tracta d'un benefici fiscal de caràcter rogatori i únicament s'aplicaran els efectes temporals a partir de l'any de la sol·licitud, sense que tingui efectes retroactius.
En vista del que exposa l'informe municipal, i més enllà d'aquesta queixa concreta, el Síndic formula les consideracions següents en relació amb l'aplicació retroactiva de l'exempció en l'IVTM recollida en l'article 93.1.e) del Text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals (en endavant TRLHL), aprovat pel Reial decret legislatiu 2/2004, de 5 de març.
La viabilitat de la retroactivitat dels efectes dels beneficis fiscals de caràcter rogatori és un tema que s'ha plantejat davant dels tribunals de la jurisdicció contenciosa administrativa. Per aquest motiu, el Síndic ha fet una anàlisi dels darrers pronunciaments en matèria d'aplicació dels efectes retroactius de l'exempció que recull l'article 93.1.e) del TRLHL. També ha ampliat aquest estudi a l'exempció prevista en l'article 65.1.a).5 de la Llei 38/1992, de 28 de desembre, d'impostos especials sobre determinats mitjans de transport, atesa la seva semblança virtual amb el supòsit de fet plantejat en aquesta institució. Totes aquestes sentències provenen dels tribunals superiors de justícia de les diverses comunitats autònomes, ja que no s'ha localitzat un pronunciament del Tribunal Suprem, pel fet de la inaccessibilitat processal per raó de la quantia.
En primer lloc, cal dir que la postura jurisprudencial mantinguda no és homogènia en tot el territori espanyol, si bé és cert que s'observa un criteri uniforme en cada tribunal superior de justícia.
Així, les sentències dictades que han desestimat les pretensions de la demanda d'aplicar l'exempció amb caràcter retroactiu, d'acord amb el fonament de dret que el gaudi de l'exempció està condicionada al fet que l'Administració ho requereixi prèviament i la sol·licitud se sotmeti al pressupost formal, han estat les següents: Sentència del Tribunal Superior de Justícia (en endavant STSJ) de Múrcia, de 29 de setembre de 2001; STSJ d'Astúries de 28 d'octubre de 2005, i STSJ de Galícia de 15 de març de 2006.
En sentit contrari i, per tant, que han estimat les pretensions dels actors atorgant efectes retroactius a l'aplicació de l'exempció per raó de minusvalidesa per a les liquidacions no prescrites s'han dictat les sentències següents: STSJ de Catalunya de 3 de gener de 2000 i 18 de novembre de 2004; STSJ de Navarra de 17 abril de 2000; STSJ de la Comunitat Valenciana de 5 de desembre de 2002; STSJ d'Andalusia de 30 d'octubre de 1998; sentència del Jutjat Contenciós Administratiu de Castella-la Manxa de 26 de febrer de 2007; Resolució del Tribunal Econòmic Administratiu Foral de Guipúscoa de 23 de juny de 2007.
Els fonaments de dret aplicats per la jurisprudència esmentada per determinar el caràcter retroactiu de les exempcions amb caràcter rogatori han estat els següents:
Primer, el reconeixement previ per l'Administració és un acte administratiu declaratiu del dret a gaudi de l'exempció, ja que l'Administració únicament ha de comprovar l'existència dels requisits legalment establerts. En cap cas no pot considerar-se un acte constitutiu del dret a gaudi de l'exempció.
Segon, la naturalesa jurídica del caràcter rogatori de l'exempció és que l'acte declaratiu de l'Administració del dret a gaudir-ne esdevé una condició de la seva aplicació, no de la seva existència. Es tracta d'una condició legal d'aplicabilitat a fi i efecte que l'Administració comprovi l'existència dels requisits que la configuren.
Tercer, la interpretació correcta que ha de fer-se de l'exigència del reconeixement previ de l'exempció és que aquest normalment ha de realitzar-se abans de la meritació del tribut, però no impedeix l'operativitat de l'exempció si, tot i reunir-se els requisits substantius necessaris en el moment de la meritació del tribut, no va sol·licitar-se amb caràcter previ.
Quart, els efectes del fet imposable es produeixen en el moment em què es produeix el fet. Per aquest motiu, si concorren ja en aquest moment els elements que integren la seva modalitat exempta, naixerà l'exempció, i no pot fer-ho l'obligació, ja que aquesta és l'efecte legal d'una altra modalitat, i és lògicament i jurídicament impossible que s'efectuï el mateix fet sota dues modalitats diverses, perquè es tracta de dos pressupòsits normatius diferents.
Cinquè, tot i que el contribuent no va sol·licitar l'exempció, en el moment de matriculació del vehicle ja reunia tots els requisits necessaris, de manera que aquesta omissió no pot, en cap cas, comportar una pèrdua del dret, ja que aquesta conseqüència hauria d'estar expressament prevista en la norma.
Sisè, el caràcter rogatori de l'exempció no impedeix que aquesta no pugui desplegar els seus efectes en relació amb exercicis anteriors, ja que és un fet exempt de tributació des del moment de reunir els requisits essencials per la concessió de l'exempció.
Setè, sempre que en produir-se el fet imposable concorrin els requisits que el configuren en la seva modalitat exempta, el seu efecte no pot ser altre -d'acord amb la previsió legal- que generar l'exempció. Això no impedeix que el reconeixement posterior de les circumstancies de fet en què va produir-se el fet imposable comportin el reconeixement dels seus efectes legals, i es declari procedent l'exempció generada en aquest mateix moment, amb la consegüent devolució de la quantitat ingressada.
Vuitè, un cop l'Administració reconegui el dret d'aplicació de l'exempció, no hi ha cap inconvenient des de la perspectiva judicial perquè no sigui procedent l'exigència dels períodes anteriors, fins i tot en la via de constrenyiment amb motius taxats d'oposició, ja que és un fet imposable exempt de tributació, que determina una nul·litat de ple dret de les liquidacions emeses, quant al vehicle matriculat a nom de la persona amb minusvalidesa. Per tant, és procedent, sempre que no concorri prescripció, la devolució de les quantitats embargades per aquest motiu, ja que són quantitats indegudament ingressades corresponents a un fet exempt de tributació.
Novè, l'Administració tributària fa una interpretació literalista del caràcter rogatori de l'exempció, que, a banda de ser contrària al seu esperit i a la seva finalitat, no és l'única possible. El que el precepte vol dir, únicament, és que l'Administració tributària no és competent per al reconeixement de la concurrència en una determinada persona d'un grau de minusvalidesa. No significa, doncs, que la resolució per la qual es reconeix el grau de minusvalidesa hagi de ser prèvia al fet imposable, sinó simplement que la hisenda no pot reconèixer l'exempció sense que hi hagi una resolució prèvia -prèvia al reconeixement de l'exempció, no prèvia al fet imposable- de l'Administració tributària.
Desè, la declaració errònia del contribuent de no sol·licitar, en el termini i la forma adients, l'exempció no pot tenir altres conseqüències que la de fer-ne la revisió, de conformitat amb l'article 156 Llei 58/2003, de 17 de desembre, general tributària (en endavant LGT), i s'ha d'entendre que s'ha produït un ingrés indegut per part del contribuent, que d'acord amb l'article 155 de l'LGT comporta l'obligatorietat de la devolució.
Onzè, la via procedimental de devolució d'ingressos indeguts apareix, finalment, perfectament apta per a la restitució de la quantitat ingressada, ja que es preveu per a qüestions de fet i de dret que permetin apreciar que va efectuar-se un ingrés no degut. En aquest cas, no es tracta -com ha admès la jurisprudència- d'un ingrés degut al seu dia i que resulta indegut posteriorment, sinó d'un ingrés que no va arribar a generar-se, en haver-se produït el fet imposable en la seva modalitat exempta. En resum, meritada l'exempció per concórrer ja en aquest moment els elements del seu pressupòsit de fet, no va arribar a néixer l'obligació tributària, motiu pel qual, atès que no existia el deute, l'ingrés resulta indegut des de l'origen.
En relació amb el caràcter rogatori de les exempcions, la jurisprudència ha considerat que la concessió de les exempcions en uns casos és automàtica o "ope ligis", fet que implica que es consideren concedides sense necessitat de sol·licitud del beneficiari ni d'acte administratiu de previ reconeixement exprés, la qual cosa no exclou que el beneficiari hagi d'acreditar d'alguna manera el seu dret a l'exempció.
En altres casos és de caràcter rogatori, cas en què és necessària petició expressa de la part interessada i la tramitació de l'expedient pertinent.
Sembla lògic pensar que si el legislador ha volgut excloure de l'àmbit d'aplicació del tribut certes situacions objectives i/o subjectives, estableixi la necessitat de garantir el compliment del pressupòsit de fet d'aplicació del benefici fiscal. Un cop acreditat el compliment dels requisits d'aplicació de la norma d'exempció, aquesta opera en tota la seva virtualitat i produeix els efectes jurídics que li són propis (la manca de naixement de l'obligació tributària) i, consegüentment, opera l'efecte desgravatori especial.
Doctrina i jurisprudència han establert en aquest sentit que el meritament de les exempcions es produeix directament per mandat de la llei, en realitzar-se el supòsit del fet exempt, i no és sostenible que el naixement de l'exempció es produeixi en virtut de l'acord administratiu de la seva concessió, ja que aquest no té eficàcia constitutiva, sinó declarativa i n'haurà de retrotraure els seus efectes al moment en què concorrien els pressupòsits de fet generadors de l'exempció.
La intervenció administrativa en la concessió d'exempcions de caràcter rogatori només pot classificar-se de requisit d'eficàcia, tot comprovant que es donen els fets i requisits legalment exigits, però mai no constitueix una condició per la seva existència.
Alguns autors han analitzar els vincles jurídics existents en les exempcions subjectes a la sol·licitud prèvia com a condició legal perquè se'n pugui gaudir i consideren que, en aquests casos, la sol·licitud és una "condició legal per al gaudi de l'exempció, però no la font". Per tant, si la llei condiciona l'aplicació d'un benefici fiscal a la petició del contribuent de manera que, en defecte de la petició, l'impost s'exigeix normalment, la sol·licitud es configura com un requisit per al seu gaudi, no com una condició per al naixement del benefici tributari.
Finalment, el Síndic referencia les resolucions emeses per la Direcció General de Tributs:
Igual que en l'àmbit jurisprudencial, s'ha constatat un canvi de criteri de la Direcció General de Tributs. A diferència de la consulta vinculant de 18 de febrer de 2005, en la resolució emesa en data 20 de febrer de 2003 (núm. 227/2003), la Direcció General de Tributs va establir que per poder acollir-se al benefici de l'exempció establert en l'article 66.1.d) de la Llei 38/1992 era necessària la sol·licitud prèvia amb anterioritat a la matriculació del vehicle a nom de la persona amb minusvalidesa. En cap cas, concloïa, podrà obtenir-se l'exempció amb posterioritat a la matriculació del vehicle.
Posteriorment, en data 18 de febrer de 2005, la Direcció General de Tributs va emetre una resolució en resposta a la consulta vinculant número V0248/2005, relativa al fet que el subjecte passiu que tingui reconegut per l'òrgan competent un grau de discapacitat superior al 33%, podrà tenir dret que se li reconegui l'exempció, prevista per als vehicles matriculats a nom de discapacitats per a ús exclusiu, amb efectes retroactius respecte a períodes impositius no prescrits.
En aquesta resolució, la Direcció General va indicar que "se concluye que la consultante tiene derecho a que se le reconozca con efectos retroactivos la exención prevista en la letra e) del apartado 1 del artículo 93 del TRLHL, respecto al período impositivo no prescrito siempre y cuando lo solicite expresamente y aporte al órgano de gestión competente prueba suficiente del complimiento de los requisitos mencionados".
En vista del que s'ha exposat, i fent un èmfasi especial en els pronunciaments judicials emesos pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en les sentències de dates 3 de gener de 2000 i 18 de novembre de 2004, les quals comporten una modificació de la línia jurisprudencial seguida en les sentències dictades pel mateix Tribunal en dates 5 de març i 23 de setembre de 1996, i atès el contingut de la consulta resolta per la Direcció General de Tributs amb caràcter vinculant, el Síndic suggereix al consistori que adopti el contingut de les resolucions emeses als criteris establerts i retrotragui els efectes de l'exempció en l'IVTM, recollida en l'article 93.1.e) del TRLHL, al moment en què es donaven les causes objectives d'aplicació de l'exempció, en les liquidacions que no han prescrit.
Posteriorment, l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat ha tramès un informe de resposta, del qual es desprèn que no ha acceptat les consideracions que li va fer el Síndic.
En conseqüència, el Síndic finalitza les seves actuacions en aquest assumpte, i es reserva el dret de destacar aquesta situació davant del Parlament de Catalunya en l'informe anual d'aquesta institució.