El promotor es queixa d'una sanció per omplir una piscina amb aigua i incomplir el ban per a la sequera dictat pel consistori. Explica que aquesta sanció se li va imposar arran la denúncia d'un veí, però l'Ajuntament no va efectuar cap diligència de comprovació. També entén que el ban no és una norma jurídica per determinar sancions a infraccions.
Vist el contingut de l'informe, el Síndic exposa unes consideracions de caire formal per analitzar si l'Ajuntament ha adoptat les mesures necessàries per garantir que la sanció s'hagi imposat d'acord amb el marc jurídic d'aplicació, amb l'objectiu de perseguir conductes infractores sense afeblir els drets dels ciutadans. Aquestes reflexions fan referència al ban de 24 d’abril de 2008 per la sequera i al valor probatori de les denúncies formulades per particulars. D'una banda, els bans municipals són un instrument perquè els consistoris intervinguin en l'activitat dels ciutadans, però per a determinades finalitats. L'article 67 del Reglament d'obres, activitats i serveis dels ens locals (en endavant ROAS) determina que no es poden aprovar normes de caràcter general, llevat dels casos d’urgència reconeguda mentre duri aquesta situació. L'article 69 del ROAS determina que els supòsits d'urgència són casos de catàstrofe o d'infortuni públics o greu perill.
Aquesta previsió lliga amb l'atribució de l'alcaldia, que estableix l'article 53.1.m) del Decret legislatiu 2/2003, de 28 d'abril, que aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya, que diu que correspon a l’Ajuntament adoptar, en aquest cas d'urgència, les mesures adequades i donar-ne compte immediat al Ple. Només en aquests casos es poden imposar multes per infringir els bans, si les lleis no estableixen un règim sancionador específic, d'acord amb l'article 237.4 del Decret legislatiu 2/2003.
La jurisprudència també ofereix elements per dilucidar la frontera entre els bans i les ordenances per no obviar les garanties que ofereix el procediment previst legalment per aprovar aquestes darreres (sentències de la Sala Tercera del Tribunal Suprem de 23 i 30 d’octubre de 2002). L'article 34 del Decret 84/2007, de 3 d'abril, d'adopció de mesures excepcionals i d'emergència en relació amb la utilització dels recursos hídrics, preveu que els ens locals titulars del servei de distribució domiciliària d'aigua apta per al consum humà són responsables de dictar bans, ordenances o altres normatives dirigides a assegurar que l'aigua es destini a la satisfacció de la demanda de proveïment i que no es produeixin consums excessius. Ara bé, l'ús d'aquests instruments s'ha d'adequar als objectius previstos a la norma en cada cas i la imposició de multes per infringir els bans només és possible quan aquests es dicten per raó d'urgència.
A l'exposició de motius del ban, si bé es fa constar la gravetat de la sequera actual, no s'esmenta una situació de catàstrofe que habilitaria l'alcaldia a emprar aquest instrument normatiu i a imposar sancions quan aquest s'infringeixi. Així, aquestes situacions no s'esmenten al ban perquè no eren supòsit d'urgència, tot i la intensitat de la sequera. Per això, el Síndic considera que el ban no és l'instrument idoni i que hagués estat més correcte que les mesures per eradicar conductes de malbaratament d'aigua potable al municipi de Susqueda s'haguessin regulat mitjançant una ordenança municipal adoptada en el marc del procediment legalment establert i seguint els tràmits d'aprovació inicial, el tràmit d'informació pública i audiència de les persones interessades i l’aprovació posterior definitiva del Ple.
D'altra banda, l'Ajuntament va incoar el procediment el 6 de juny de 2008 per una denúncia privada, acompanyada d'unes fotografies de la piscina plena d'aigua juntament amb dues fotografies del comptador del servei municipal d'aigua potable, amb les lectures en què consta un consum d'aigua desproporcionat que presumptament podria haver estat destinat a omplir la piscina. El dret a la presumpció d'innocència exigeix per poder imposar una sanció l'existència de prova de càrrec suficient i, en aquest cas, correspon a l'Ajuntament la càrrega de la prova. De la documentació facilitada, si bé consta que es va dur a terme un treball de camp abans de la incoació de l'expedient per comprovar l'estat de les piscines i fer constar que la piscina del promotor era buida, no consta que després d'incoar l'expedient sancionador l'Ajuntament hagi corroborat la denúncia privada amb la pràctica de les proves per concretar la realitat dels fets denunciats.
Per tant, el Síndic aprecia que l'actuació municipal es fonamenta en un instrument jurídic que no és vàlid per sancionar i en una prova de càrrec insuficient per desvirtuar la presumpció d'innocència, per la qual cosa suggereix a l’Ajuntament que valori la seva revisió.