La promotora es queixa de la manca de resposta a un recurs de reposició interposat contra la resolució que desestima una reclamació de responsabilitat patrimonial, adreçada a l’Ajuntament d’Alella.
La promotora de la queixa explica que va demanar una indemnització pels danys corporals que va patir quan va caure al Punt Verd d’un carrer, ja que aprecia que la caiguda va ser a conseqüència del deficient estat de conservació d’aquesta zona.
Examinada la documentació facilitada per la interessada, es comprova que després de tramitar l’expedient corresponent, la reclamació es va denegar per Decret de l’Alcaldia núm. 234/2009, de 9 de març.
La promotora de la queixa diu que contra aquesta resolució l’1 d’abril va interposar un recurs de reposició i, fins a la data, no ha obtingut resposta expressa per part de l’Ajuntament.
Examinada la documentació municipal tramesa com a resposta a la petició d’informació del Síndic, es constata que a l’expedient la corporació ha incorporat el recurs de reposició interposat per la persona interessada contra la resolució que denega la reclamació, presentat l’1 d’abril de 2009, però no s’ha sabut localitzar la resolució que doni resposta expressa al recurs de reposició.
En aquest sentit, a la comunicació que s’adjunta per trametre la còpia d’aquest expedient, s’afirma que a la notificació de la resolució denegatòria de la reclamació, en el peu de recurs, s’indica l’efecte desestimatori per silenci negatiu.
Un cop examinada la còpia de la notificació, es constata que es diu: “en el cas que la desestimació del recurs de reposició es produís per silenci administratiu –silenci que es produeix pel transcurs d’un mes a comptar des de la data de la seva interposició sense que s’hagi notificat la seva resolució– el termini per la interposició del recurs contenciós administratiu serà de sis mesos a comptar des de l’endemà del dia en què el referit recurs de reposició s’entengui desestimat”.
Certament, el silenci administratiu permet a la persona interessada d’accedir a la tutela judicial, però no eximeix l’Administració de l’obligació de donar resposta ni li impedeix de resoldre en qualsevol sentit.
Així doncs, cal tenir en compte que l’article 42.1 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, determina que l’Administració està obligada a dictar resolució expressa en tots els procediments i a notificar-la sigui quina sigui la seva forma d’iniciació i que el punt 3 de l’article 43 d’aquest text legal estableix que la desestimació per silenci administratiu té els únics efectes de permetre als interessats la interposició del recurs administratiu o contenciós administratiu que sigui procedent.
La sentència del Tribunal Constitucional 239/2007, de 10 de desembre, recull la doctrina sobre aquesta matèria, que reitera a la Sentència TC 72/2008, de 23 de juny, en els termes següents:
“(...) nuestra reiterada doctrina (...), partiendo de la base de que la Ley no obliga al ciudadano a recurrir un acto presunto y sí a la Administración a resolver de forma expresa, viene declarando:
a) El deber de la Administración de “resolver expresamente en plazo las solicitudes de los ciudadanos... entronca con la cláusula del Estado de Derecho, así como con los valores que proclaman los artículos 24.1, 103.1 i 106.1 CE”.
b) “El silencio administrativo de carácter negativo es, entonces, una ficción legal que responde a la finalidad de que el administrado pueda, previos los recursos pertinentes, llegar a la vía judicial superando los efectos de la inactividad de la Administración, de manera que, en estos casos, no puede calificarse de razonable aquella interpretación de los preceptos legales que prima la inactividad de la Administración”.
c) Por consecuencia, “si el silencio negativo es una institución creada para evitar los efectos paralizantes de la inactividad administrativa, es evidente que ante una resolución presunta de esta naturaleza el ciudadano no puede estar obligado a recurrir, siempre y en todo caso, so pretexto de convertir su inactividad en consentimiento con el acto presunto, exigiéndosele un deber de diligencia que no le es exigido a la Administración”. (…)”
En conseqüència, el Síndic recorda el deure legal de donar resposta expressa al recurs de reposició interposat per la promotora contra la resolució que denega la seva reclamació de responsabilitat patrimonial.