El promotor de la queixa manifesta la seva disconformitat amb la manca d'actuació de l'Ajuntament de Torroella de Fluvià envers un problema que denuncia des de fa temps: l'ocupació de la via pública per part d'un particular.
Exposa que l'any 2005 els propietaris d'una casa del municipi van demanar permís a l'Ajuntament per arrebossar les parets i per tancar un carrer i incorporar-lo al pati d'aquesta casa. En aquell moment l'Ajuntament va demanar un informe jurídic, el qual conclou, entre altres coses, que aquest carrer és una via pública de domini i ús públic, que consta com a via pública des de fa vint-i-cinc anys de forma ininterrompuda i que no es pot atorgar llicència per tancar l'accés d'aquest carrer a la plaça de l'església.
En virtut d'aquest informe, l'Ajuntament va requerir els propietaris perquè deixessin el carrer en qüestió lliure.
El promotor, però, planteja que els propietaris de la casa estan envaint el carrer amb jardineres, pedres i altres elements ornamentals i que tanquen la porta del final del carrer quan s'acaba la missa dominical, de manera que priven l'accés a la plaça de l'església.
Tot i que l'informe de l'Ajuntament de Torroella de Fluvià diu que el propietari de la casa no obstaculitza el camí, les fotografies aportades pel promotor de la queixa acrediten que aquest propietari redueix l'amplada del camí de manera que dificulta la circulació de vehicles, i també que aparca el seu cotxe davant del portal de la plaça de l'església i en tanca l'accés.
El Síndic recorda que perquè un camí pugui ser considerat públic cal que compleixi dos requisits: que estigui destinat a un ús públic i que l'administració titular hagi adquirit la propietat en forma admesa en dret.
Així mateix, en el cas que es tracti d'un camí antic, la prescripció immemorial és la forma més habitual d'adquisició. La prescripció immemorial consisteix en la possessió d'un bé o l'ús públic d'un bé des de temps immemorial.
L'ús públic és la necessitat objectiva de trànsit col·lectiu vinculada al camí. Segons el costumari català, són camins públics ?els camins rals, els veïnals, els que segueixen el jaç d'un riu o una riera, o canal públic, i els que van a una església, cementiri o a una font pública?.
L'article 66.3 del Text refós de la Llei municipal i de règim local estableix que el municipi té competències pròpies en l'ordenació del trànsit de vehicles i de persones en les vies urbanes i de la conservació de camins i vies rurals. La jurisprudència ha reconegut que aquestes competències en matèria de camins rurals són les mateixes que les corresponents a les vies urbanes i que per tant són competències de policia més enllà de la simple conservació.
D'altra banda, segons el Decret 336/1988, de 17 d'octubre, pel qual es va aprovar el Reglament del patrimoni dels ens locals, als ajuntaments els corresponen un seguit d'obligacions i de prerrogatives amb relació als béns de domini públic. Amb relació a l'assumpte plantejat per aquesta queixa, les obligacions i prerrogatives que serien d'aplicació són les següents: la conservació dels camins, l'inventari, l'atermenament i l'acció d'investigació.
Per tant, el Síndic suggereix a l'Ajuntament, en primer lloc, que utilitzi l'acció d'investigació per determinar la titularitat, l'ús i la forma d'adquisició del camí; en segon lloc, que faci l'atermenament per tal d'evitar que els propietaris envaeixin el camí i dificultin la circulació; i en tercer lloc, que elabori l'inventari dels camins públics del terme municipal, en cas que no s'hagi fet, i determini les dades necessàries per identificar-los, amb especial referència als límits, la longitud i l'amplada.