El promotor de la queixa manifesta la seva disconformitat amb relació a les noves tarifes aplicables al subministrament d'aigua potable a domicili al municipi de Torredembarra, en les quals s'estableix una bonificació per als titulars de subministraments empadronats al municipi, fet que considera discriminatori.
Alguns ajuntaments consideren que el fet d'aplicar les mateixes tarifes a tots els usuaris comporta que les persones empadronades contribueixen més a sufragar aquest cost del servei que les no empadronats, ja sigui per la despesa superior que comporta per si mateix un consum més elevat derivat de la residència permanent, o bé per la participació per altres vies en el finançament de les inversions de creació, manteniment i millora de la xarxa de subministrament.
Tot i això, cal destacar que els tribunals han assenyalat que l'establiment de bonificacions o tarifes diferenciades en funció de l'empadronament comporta una diferència de tracte que no està fonamentada ?en un criteri objectiu i raonable, d'acord amb judicis de valor generalment acceptats? (sentència del Tribunal Suprem de 12 de juliol de 2006) i no és, per aquest motiu, una discriminació jurídicament assumible. D'acord amb això, el Síndic considera que establir tarifes diferents per als usuaris del servei d'aigua en funció de si estan empadronats al municipi és contrari al dret a la igualtat de tracte.
Certament, tal com també han assenyalat els tribunals, hi pot haver un tracte tarifari diferent quan circumstàncies objectives i raonables així ho justifiquen, com ara el supòsit de diversos nuclis de població o urbanitzacions dins un mateix municipi amb xarxes d'abastament diferents, amb tarifes també diferents, en funció del cost que la prestació del servei comporta en cadascuna d'aquestes zones. Aquest plantejament empara que els residents en nuclis o urbanitzacions l'abastament d'aigua dels quals comporta un cost diferent tinguin també una tarifa diferent, però no que dins un mateix nucli els usuaris paguin tarifes diferents en funció de si són residents o no.
En definitiva, si bé l'establiment de tarifes diferents per a un mateix servei és perfectament admissible, aquesta distinció s'ha d'emparar en circumstàncies objectives i raonables, que siguin jurídicament assumibles, a fi que no comportin cap tracte discriminatori. I aquest no ha estat el criteri sostingut pels tribunals a l'hora de valorar els supòsits de discriminació tarifària basats en l'empadronament de l'usuari.
Certament, la repercussió dels costos que el servei genera ha de ser equitativa entre tots els usuaris, però aquesta equitat no es pot aconseguir mitjançant l'establiment de tarifes diferents en funció de si l'usuari està empadronat al municipi o no hi resideix habitualment, ja que es tracta d'una mesura contrària al principi d'igualtat de tracte davant la llei.
Dit això, cal fer unes consideracions addicionals sobre el model tarifari i l'aplicació dels principis de la Directiva 200/60/CE (Directiva marc de l'aigua) relatius al preu repercutit als usuaris d'aquest recurs escàs:
La distinció entre quota fixa i consum real té l'avantatge de la claredat en els conceptes facturats i parteix del principi d'afavorir l'estalvi, per contraposició al sistema basat en un consum mínim que repercuteix el cost fix i estructural juntament amb l'aigua consumida, fins a un volum determinat. Cal destacar la importància de substituir el consum mínim entre una quota que repercuteix la despesa fixa i l'aigua consumida realment, des de la perspectiva de complir el manament de la Directiva marc de l'aigua, en el sentit que l'estructura tarifària del subministrament d'aigua ha d'afavorir-ne l'estalvi.
En termes ideals, la repercussió de forma homogènia dels costos fixos s'hauria de fer fonamentalment per mitjà de la quota de servei. Si aquesta quota és igual per a tothom i la repercussió dels costos és íntegra, l'efecte d'equilibri en la distribució de càrregues ja s'hauria de produir. Alhora, el cost global del servei, en proporció amb el volum d'aigua consumida seria més elevat per a qui en fa un ús més esporàdic o reduït, però no perquè el preu sigui diferent per a uns i altres, sinó perquè el consum és inferior per raó de l'ús no permanent de l'habitatge.
Ara bé, tampoc no es pot ignorar que el sistema tarifari que desglossa la despesa fixa repercutida del consum té una dificultat afegida, ja que la major part dels costos associats al subministrament domiciliari d'aigua són fixos o de caràcter estructural, en un percentatge que probablement se situaria, de mitjana, a l'entorn d'un 80 per cent del cost total repercutit. Per aquest motiu, l'abast de les mesures que pretenen penalitzar el consum excessiu -i gratificar l'estalvi- és molt limitada en una estructura tarifària que separi estrictament despesa fixa i volum consumit.
En definitiva, el Síndic entén que amb l'establiment de tarifes diferents per a empadronats i no empadronats, alguns ajuntaments intenten fer compatible la facturació del consum real amb el repartiment equitatiu dels costos que genera el subministrament i que no estan vinculats al volum d'aigua consumida, repercutits íntegrament. Tots dos principis figuren com a manament als gestors dels recursos hídrics en la Directiva marc de l'aigua i cal tenir-los presents a l'hora de valorar el procés de modificació de l'estructura tarifària del subministrament d'aigua que han emprès alguns ajuntaments. De fet, l'aplicació compaginada de tots dos principis és un dels reptes que cal d'afrontar en la gestió de l'aigua amb dificultats especials en el context actual de crisi econòmica.
Per tant, el Síndic recomana a l'Ajuntament de Torredembarra que estudiï la modificació de la regulació del sistema tarifari del subministrament d'aigua per eliminar aquesta distinció entre usuaris empadronats i no empadronats i per valorar la possibilitat de substituir el mínim facturable per una quota de servei, de forma dissociada del consum.